Quan ahir vaig llegir el Levante i vaig vore l’article que feia referència a la celebració de l’IDECO dels seus 25 anys ja sabia que un article d’aquest blog aniria dedicat a Rafa Roca.
Però avuí mateix, al Punt 2, han fet un reportatge sobre la mort del Sanchis Guarner i el que va envoltar els seus últims dies de vida. Doncs bé, a que no sabeu qui intervenia com a filòleg i escriptor? Heu encertat: Rafael Roca.
Amic i conegut meu des de fa molts anys, he buscat al google si hi havia informació d’ell (ja sabeu que si apareixes al google has fet alguna cosa important: bona o dolenta).
He trobat dos Rafael Roca:
- Un destaca per la seua afició a la tauromaquia.
- I l’altre és el que fins fa poc ocupava la vicepresidència de l’IDECO i és natural d’Alaquàs. Doctor en filologia, és professor associat de la Universitat de València i tècnic lingüístic de l’Ajuntament d’Aldaia. Membre de la Junta Directiva de l’IDECO des de 1998, Roca pertany al Consell de redacció de la revista Saó, i està vinculat al món cívic i cultural d’Alaquàs a través de l’organització del Certamen de poemes a la Mare de Déu de l’Olivar, la redacció de la publicació La Fulla de l’Olivar i la revista d’estudis locals Quaderns d’Investigació d’Alaquàs, de la qual és col·laborador des de 1992. Quasi res!
Doncs bé, al google he trobat una entrevista a Rafa Roca que copie completament per la seua qualitat.
Salut per a Rafa i que els seus estudis i actes continuen ajudant-nos a conèixer més el lloc on vivim.
Enllaç a l’article: Rafael Roca, especialista en la Renaixença
“En la Renaixença tots estan en una mateixa causa, en un mateix moviment, una mateixa direcció.”
Per Gonçal López-Pampló. Rafael Roca, nascut a Alaquàs l’any 1971, és un dels més importants estudiosos de la Renaixença valenciana. Quan va tindre lloc aquesta entrevista faltaven tan sols dos dies per a la lectura de la seua tesi sobre Teodor Llorente, una figura sobre la qual l’editorial Bromera i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana publicaren la seua monografia Teodor Llorente, el darrer patriarca. A més a més, ha comissionat, amb Vicent Josep Escartí, l’exposició que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha dedicat a Constantí Llombart, l’altre pare de la Renaixença. Roca ha estat l’encarregat, precisament, de prepar Poesies valencianes, recull de la poesia de Llombart amb què l’Acadèmia ha encetat enguany la col·lecció ‘Textos valencians’. A banda d’altres treballs sobre literatura apareguts en publicacions diverses, Rafael Roca col·labora habitualment amb la veterana revista ‘Saó i en forma part del consell de redacció. Ens rep al seu despatx de la Facultat de Filologia de València, on exerceix com a professor associat, tasca que complementa amb el seu treball de tècnic lingüístic a l’Ajuntament d’Aldaia. Cal agrair-li l’amabilitat d’atendre’ns al cap de dos dies del naixement del seu primer fill. Des d’ací, molts ànims i la nostra enhorabona.
Teodor Llorente i Constantí Llombart: què t’ha dut a centrar-te en aquestes figures fonamentals de la Renaixença valenciana?
A la Renaixença accedisc a través de Llorente i a Llorente a través d’una casualitat, com tantes coses de la vida: quan vaig acabar la carrera i vaig buscar un tema per a fer la tesina, el professor Antoni Ferrando em va proposar treballar Teodor Llorente. Em va dir que era un personatge central de la literatura valenciana, però que no havia merescut cap monografia ni hi havia hagut ningú que s’haguera fet càrrec de la seua obra. Jo en principi no havia tingut mai una simpatia o una aversió especial per Llorente, el coneixia, però com a un escriptor més. A partir d’ací comence a llegir i a interessar-m’hi i m’adone que és, en efecte, un personatge molt poc estudiat. La importància que li coincideixen els manuals, que parlen d’ell com a pare, capdavanter i ideòleg de la Renaixença valenciana, no es correspon amb la quantitat ni la qualitat dels treballs que se li han dedicat. Si, per exemple, estableixes el paral·lelisme amb Catalunya i Jacint Verdaguer, i veus la infinitat d’articles, treballs i fins i tot tesis doctorals que s’han ocupat i continuen ocupant-se d’ell, t’adones que alguna cosa falla; com pot ser que es considere que Llorente és tan important i no se li hagen dedicat treballs? Llorente és un personatge d’una obra molt vasta, molt polifacètic, i decidisc centrar-me en la ideologia, en un sentit ampli: ideologia política, però també ideologia lingüística i ideologia literària. Estudiant la qüestió no només descobrisc el personatge i el període, sinó que, a més de ser un tema poc estudiat, hi ha una gran quantitat de prejudicis i interpretacions que, al meu entendre, no són del tot correctes. És el cas, per exemple, de la qüestió de l’apoliticisme de Llorente. S’han emés judicis incorrectes només pel fet que Llorente era una persona de dretes, líder del partir conservador a València i del diari ‘Las Provincias’, encara que aquell diari no tinguera res que veure amb l’actual i menys encara amb el de fa deu o vint anys: ‘Las Provincias’ de finals del segle XIX, per exemple, és el periòdic que més atenció dedica al que s’estava fent en la Renaixença catalana.
En relació als prejudicis, què penses de la mena d’oposició entre Llombart i Llorente?
La distinció entre uns poetes “de guant” i uns poetes “d’espardenya” no deixa de ser un prejudici, encara que tinga una part de raó. Aquest tema el va plantejar l’any 1959 Antoni Igual Úbeda, a la Història de Lo Rat Penat i més tard el va arreplegar el professor Sanchis Guarner. Jo crec que hi havia dos sensibilitats diferents, més que no dos grups diferenciats o enfrontats. M’adone que els professors que, segons el professor Sanchis Guarner, pertanyen a cada un dels grups tenen, realment, molta relació entre ells. Tots estan en una mateixa causa, en un mateix moviment, una mateixa direcció. Ara, és de veres que hi ha sensibilitats diferents: uns aposten més pel cultismes i uns altres més pels popularismes; hi ha escriptors de formació diferent: gent com Llorente, Labaila o Querol provenen de la Universitat, mentre que altres són autodidactes, cosa que marca diferències a l’hora de fer literatura. Però no hi ha una contradicció o un enfrontament. El que sí que es detecta, sobretot a partir d’un moment determinat, una certa rivalitat entre Llorente i Llombart, molt més accentuada per part del segon.
Al capdavall, Llorente era un escriptor més bo, amb una formació intel·lectual molt més sòlida…
Clar, el factor personal compta, hi ha moltes enveges, més quan Llorente comença a guanyar premis i ser reconegut. És una cosa natural i humana, que passava en la Renaixença i passa actualment. Com també a la postguerra: una de les raons de la distància de Joan Fuster amb Miquel Adlert i Xavier Casp és l’enveja. Això ho explica molt bé Francesc de Paula Burguera: Fuster comença a ser reconegut i a assolir un estatus d’intel·lectual molt alt, mentre que Casp no, cosa que explicaria la seua reacció.
Fa poc el Diari Parlem publicà una entrevista a Francesc Viadel, autor de No mos fareu catalans, en la qual apuntava també en aquesta línia: l’enveja de Casp i Adlert cap a Fuster com a motiu de la seua divisió. Però tornem a Llombart: fins a quin punt aquesta falta d’altura intel·lectual explica el desconeixement actual que en tenim?
Probablement això ha influït, però amb el cas de Llorente també hi ha un gran desconeixement. Tangencialment s’ha parlat molt d’ell, però no deixa de cridar l’atenció que la tesi que llegiré d’ací a dos dies siga la primera que es dedica íntegrament a Llorente.
No se n’havia fet cap abans?
L’any 1989 es féu una tesi sobre les relacions entre Llorente i Frederic Mistral. Una tesi, per cert, que discutisc a la meua, perquè, amb tots els meus respectes, trobe que l’autor no acabà d’interpretar-les com cal. Però fins ara no s’havia dedicat mai una tesi exclusivament a Llorente. Això és molt significatiu.
Quan, per posar un cas, Llorente és un dels pocs poetes valencians dels últims cent anys que poden presumir de tindre una estàtua als carrers de la ciutat de València.
Per exemple. És el millor poeta valencià del segle XIX i, probablement, el que més projecció ha tingut, amb Vicent Andrés Estellés, durant el segle XX. Fins als anys cinquanta, tot el món del valencianisme reivindica la figura de Llorente, fins i tot els mateixos Fuster i Estellés. El que passa és que, per una sèrie de circumstàncies, a partir dels seixanta comença a ser arraconat i rebutjat, i es plantegen uns judicis –molts d’ells injustos, al meu entendre– que ens porten a la situació de finals del segle XX: Llorente és un personatge molt citat però molt poc conegut.
Pel que fa a Llombart, gran part dels anàlisis exhaustius que se li han dedicat s’han fet arran de la commemoració que l’Acadèmia ha fet de la seua figura. Una exposició amb un catàleg excel·lent, un CD de cançons i poemes recitats, el llibre Poesies valencianes… Què penses que ha dut l’Acadèmia a triar Constantí Llombart per a fer la primera campanya de projecció pública d’un autor valencià?
El motiu exacte no el sé. L’Acadèmia ha anunciat que dedicarà cada any a un autor valencià. Per cert, el proper serà Manuel Sanchis Guarner. Per què començaren amb Llombart i no amb Llorente o Labaila o Querol o Ausiàs March o Joanot Martorell? No ho sé. El que sí que crec és que els mou una voluntat de recuperar el llegat, el nom i l’obra d’un escriptor, cosa que és una iniciativa molt lloable. Més en un cas com Llombart, el qual, com hem dit, és una figura molt poc estudiada tot i la seua importància.
Fins al punt que no s’havia recollit mai la seua poesia. A la introducció a Poesies valencianes, afirmes que “el volum és ‘complet’ en la mesura que això m’ha sigut possible”…
El llibre està fet amb la voluntat de ser l’obra poètica completa en valencià, però no m’he atrevit a afirmar-ho així, perquè és molt complicat saber quan podem parlar pròpiament d’obra completa, sobretot si tenim en compte que aleshores publicaven molt en diaris i revistes. El que he fet és repassar totes les publicacions periòdiques de l’època a què he tingut accés i extraure’n els poemes de Llombart. Com que ell tenia el costum de publicar llibres col·lectius, també he extret els poemes seus que hi apareixen. Això explica que hi haja, al final del llibre, una secció que he anomenat “poesies valencianes esparses”, on he reunit totes les poesies que publicà a diaris com ‘Las Provincias’ o revistes com ‘Lo Rat Penat’. A banda, clar, he inclós el poemari La copa d’argent, escrit íntegrament per Llombart. Però bé, no puc afirmar que ho haja reunit tot. És probable que m’haja deixat alguna revista, algun paperet o algun full parroquial en què publicà una poesia… Vés a saber on es deu trobar!
Al capdavall, és una limitació inevitable per a qualsevol investigador, no?
Sí, és molt difícil arribar a totes les fonts.
Així i tot, a la introducció de l’edició afirmes que no vas poder consultar els arxius de Lo Rat Penat, precisament la institució que el mateix Constantí Llombart va fundar.
Fa anys, quan començava els meus estudis sobre la Renaixença, vaig anar, òbviament, a Lo Rat Penat, perquè es tracta de l’entitat al voltant de la qual la Renaixença valenciana prengué cos i on se n’agruparen tots els membres: encara que Llombart en fou el fundador, ell a soles no podria haver creat una associació així. Llorente en va ser cofundador i s’hi implicaren Labaila, Querol i tots els personatges valencianistes de l’època. Que d’altra banda eren molt pocs! Sembla que parlem d’una multitud, però hi havia molt poca sensibilitat per la literatura escrita en valencià. En qualsevol cas, Lo Rat Penat és un referent fonamental i per això vaig intentar visitar els arxius, però em vaig trobar que no es podia, perquè, segons em digueren, no estaven visitables. Com que actualment és una entitat privada, no es pot fer res. D’altra banda, quan l’any passat Vicent Josep Escartí i jo organitzàrem l’exposició de Llombart, una de les primeres cartes que enviàrem va ser a la presidència de Lo Rat Penat. No ens van contestar o, millor dit, ens van contestar en un article a la premsa, malparlant del que havíem fet. No em toca a mi jutjar l’exposició, el catàleg o les publicacions, però és evident és que si Lo Rat Penat haguera volgut col·laborar hauria sigut millor, perquè ells tenen molt de material (supose que fins i tot inèdit) referent a Llombart i no van voler cedir-lo per a l’exposició. Com pots criticar l’exposició si et vas negar a participar-hi?
A pesar d’això, s’ha fet un pas importantíssim per al coneixement de l’obra de Llombart. L’edició de les Poesies valencianes respon a aquesta voluntat, però amb un caràcter més prompte filològic, adreçat als especialistes. Creus, com manifestes a la introducció, que vindran unes altres edicions de caràcter més divulgatiu i popular?
El catàleg que vam editar per a l’exposició recull alguns dels articles que han estudiat amb més profunditat els diferents aspectes de l’obra de Llombart i crec que, en conjunt, és l’aproximació més completa que s’ha intentat dur a terme. Pel que fa a Poesies valencianes, eixe era un dels objectius que em movia: reunir el corpus poètic valencià de Llombart, una tasca que no s’havia fet mai. Crec que si té algun mèrit és aquest: haver intentat compilar la seua producció per primera vegada en més de cent anys. Crec que era un dèficit de la cultura valenciana. Si s’ha fet ara, sota el patrocini de l’Acadèmia, benvingut siga. Confie i espere que això done pas, com has dit, a edicions divulgatives, estudis lingüístics, estilístics… Tant de bo.
D’altra banda, eres un col·laborador actiu de la revista ‘Saó’, que fa poc va arribar als 300 números. Quantitavament crida l’atenció, però qualitativament encara més, perquè és una revista excepcional en el panorama valencià. Com vos ho feu?
Potser tenen raó els que diuen que ‘Saó’ és un miracle. Ho diuen, clar, en un doble sentit, perquè la dirigeix un capellà i entre els membres del consell de redacció hi ha uns quants religiosos. Però sí, parlant seriosament també pense que és un miracle, perquè que una revista d’aquestes característiques, íntegrament en valencià, es mantinga durant trenta anys no deixa de ser inaudit. Després el miracle s’explica per la voluntat de la gent que col·labora, de la gent que formem part del consell de redacció, que no tenim cap ànim lucratiu… Des del punt de vista de les finances, ‘Saó’ és un negoci catastròfic! Però gràcies a les institucions, la publicitat i la gent que la recolza segueix avant. Sí, és un miracle, que dura 300 números i esperem que en dure 300 més!